El públic congregat a l’església de Sant Valentí vibra amb Eduard Iniesta i Gossos

Aquest passat cap de setmana es va cloure la segona edició dels Festivals Alta Segarra. Va ser a l’entorn de l’església de Sant Valentí, a Sant Martí Sesgueioles, on van tenir lloc els concerts d’Eduard Iniesta, divendres, i els Gossos, dissabte. El festival estiuenc ha tancat la segona edició amb molt bona nota, i és que més de 1.000 persones han gaudit dels concerts proposats que, gràcies a la qualitat dels artistes i dels espais on han tingut lloc, s’han convertit en un gran reclam cultural que se suma a la interessant oferta turística de l’Alta Segarra. Continua llegint «El públic congregat a l’església de Sant Valentí vibra amb Eduard Iniesta i Gossos»

Tocatardans i Àgora Units a Port Aventura

Aquí veureu les fotos dels Equips Tocatardans i Àgora Units gaudint al parc temàtic Port Aventura dels premis obtinguts a la primera edició del Decasports Mercat de Calaf disputada durant la passada Festa Major de Calaf. En total uns 24 joves van passar els 4 i 5 de desembre dos dies d’esbarjo a aquest parc.

Com recordareu, un centenar d’esportistes varen prendre part a les 10 competicions del Decasports i els premis varen quedar repartits així:

CATEGORIA ALEVI:
Barça Team 139 punts
Els Minions 106
CATEGORIA CADETS:
Els Tocatardans 128
Aguilar Team 119
CATEGORIA SENIOR:
Espartanos de Cartón 118
Ágora Units 82
Recreativo de Juerga 75
Vais a Pillar, Juerga 65
Colacao 53
La Famiglia 41
Experience Team 41

PREMIS ESPECIALS:
(Millors jugadors en la seva categoria)
MVP Aleví: Ton Badia
MVP Cadet: Arnau Mas
MVP Senior Ares Márquez

 

 

 

portaventura

portaventura1

portaventura2

Text: Ramon Santaulària

Fotos donades pels equips participants

No estem en campanya a l’Ajuntament

En llegir aquest títol alguns pensaran. “Com que no estem en campanya”, doncs, el pròxim dia 20 de Desembre estem convocats de nou a unes eleccions generals, sembla, molt importants per Espanya i també per Catalunya.-

I a més sembla que darrerament, un té la sensació d’estar-ho permanentment, doncs aquest any aquestes seran les terceres a les que estem convocats.
Però aquest títol volia expressar el sentiment que m’ha quedat després d’assistir al darrer Ple municipal i és el que voldria dir als nostres representants a l’Ajuntament de Calaf.

Tots sabem que en campanya se solen treure els draps bruts de les altres formacions i que moltes vegades si un diu blanc, l’altre ha de dir negre només per diferenciar-se, doncs a vegades no són tan importants les diferències en els programes dels partits en política local. Però ara, després de mig any, penso que podem exigir als nostres representants que aixequin la perspectiva i mirin en sentit comú pel bé de la població.

Llegir correctament els resultats d’unes eleccions és el que costa més a les formacions polítiques doncs totes intenten portar l’aigua al seu molí, però a Calaf sembla clar que amb el resultat que recordem va ser de

JUNTS PER CALAF 687 VOTS 5 REGIDORS
GIC 424 VOTS 3 REGIDORS i
CIU 353 VOTS 3 REGIDORS.

   el poble va enviar CIU a l’oposició, puix venia d’una majoria absoluta i a JUNTS PER CALAF l’obligació de formar Govern i al GIC la responsabilitat d’ajudar a fer-ho amb els acords o pactes que es poguessin establir de forma transparent
   JUNTS PER CALAF en la campanya va dir per activa i per passiva que no pactaria amb ningú i que si es donessin els resultats que hi ha hagut intentaria governar en solitari, establint pactes puntuals amb les altres dues formacions segons el tema a tractar.

El resultat del Ple em fa pensar que estem molt lluny del desig de JUNTS PER CALAF, puix l’eina més important per desenvolupar una acció de govern, que és el Pressupost, no va ser aprovat per 6 vots en contra i 5 a favor de l’equip de Govern.

I estan molt lluny de poder governar en solitari, sense que es perjudiqui el poble, doncs per posar un exemple, el GIC, va votar en contra, fins i tot, en el calendari del contribuent, un tema completament tècnic.

Vull recordar, ja que potser molta gent no ho sap, i sobretot gent jove que no havia nascut encara, que aquesta situació ja es va donar en les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979, on va ser elegit Alcalde el Sr. Pere Soriguera Bubet, on la seva formació els I.I.(Independents Independents) varen obtenir 5 Regidors i les altres 2 formacions que es presentaven, 3 Regidors cadascuna, amb uns resultats bastant semblants als actuals. Els Independents Independents varen obtenir 747 vots, els altres Independents “ Calafins per Calaf” encapçalats per Martí Sarret Simó, 516 vots i darrerament el Grup de CIU, encapçalat pel Sr. Ramon Ribalta Llobet 426 vots.

No es poden comparar dues situacions com aquestes, puix eren uns altres temps i sortíem d’una dictadura que afavoria els pactes i el diàleg i així recordo que es va fer. Hi havia carteres que eren compartides per un membre de cada formació i tot i els diferents punts de vista i l’escassetat econòmica del moment, els pactes varen arribar per aprovar per exemple les primeres Normes subsidiàries de Planejament, que són la Base de l’actual POUM.

Actualment hi ha molts Ajuntaments on la llista més votada governa en minoria i tenim com a exemple més complex l’actual Ajuntament de Barcelona amb diversitat de grups que comporta un innegable esforç negociador i un diàleg permanent.

Espero com a vilatà que el seny dels nostres representants comporti l’obertura d’aquest diàleg, més i tot si un dels punts del programa de JUNTS PER CALAF, era aprovar el Reglament de Participació ciutadana, que sembla pel que diuen, també està bloquejat pel GIC i CIU.
En aquesta situació cal generositat, pensar que ja “NO ESTEM EN CAMPANYA” i penso que el poble premiarà els que apostin per aquest DIÀLEG IMPRESCINDIBLE.

Text: Jordi Mas

Us convidem a comentar aquesta noticia a la nostra pàgina de Facebook

ajuntamentcalaf

L’alcadesssa Maria Antònia Trullàs entrega el càrrec a Jordi Badia

Ceronetti, erudit italià influit per Espanya

Encara que sembli mentida, hi ha llibres en el mercat que no han estat ideats amb la pulsió immediata d’afalagar un públic ni de congraciar-se un tribunal, que no han estat tramats amb l’envanida seguretat de la raó satisfeta o la paraula redita, ni amb la desimboltura fàtua i descomptada de qui domina una tècnica. Enfront d’aquesta normalitat, aquests llibres són monstruosos. I en aquestes obres monstruoses ressonen altres llenguatges, altres veus, com les que ressonen en els llibres de Guido Ceronetti, especialment en El silencio del cuerpo (Acantilado), furiosa requisitòria contra la civilització i la medicina moderna, alhora que magistral lliçó d’estil, de grand style.

Es pot escoltar llavors en ells a voltes en res o el cant, o es pot escoltar l’arenga o l’admonició i a vegades el crit, el deliri, la repicadissa fabril de la paraula artesana que intenta emmotllar amb fervor els inquietants resultats d’una escolta atenta o una meditació en veu alta. Es poden escoltar a vegades moltes veus, com a Ceronetti, paraules com pus, merda, pixada, o bé úlceres, còccix, esfínters, i es poden escoltar també: “El món és un punt de l’espai consagrat cíclicament al mal” o “l’home és una ànima que arrossega un cadàver”, “no vivim a l’espera d’una catàstrofe, la catàstrofe viu en la humanitat contemporània igual que una divinitat terrible en el seu propi santuari”.

Però ¿qui és Guido Ceronetti i des de quan parla? ¿de què va? “Monstre admirable”, l’anomenà Cioran; “bon reaccionari”, el titulà Umberto Eco, quan Ceronetti escrigué una apassionada i romàntica Defensa de la lluna contra el progrés dels homes sense ànima, en una època en què la contundència dominant de certs discursos ideològics el tractava com a una riota. Però tal vegada que aquest paper de riota reivindicaria potser Ceronetti si l’haguessin pogut inquirir: fer riure per alliberar del mal mitjançant la rialla, després d’haver indagat i furgat fins amb morbositat en l’entrellat del mal, en els intersticis del brut, imbècil, fatu i inane o criminal de la nostra vida quotidiana i de la nostra civilització contemporània.

Erudit, ecologista furibund, poliglot i impressionant traductor de textos bíblics i clàssics, individu excèntric i fascinant, fou Ceronetti: rara avis en un país, Itàlia, acostumat a una cultura ben amanida, ben pentinada i de fines maneres. Ceronetti més sembla provenir d’algun mesetari lloc del ruedo ibérico, i, en efecte, la seva hispanofilia és declarada i evident. Goya, Buñuel, Machado, Hernández, i també santa Teresa, sant Juan, la guerra civil o Cervantes, són temes habituals en el seu pensament.

Ceronetti no és pessimista respecte al futur, sinó que ho és sobre el que succeeix des de sempre. Assenyala que en el món hi ha de tot, bo i dolent, satisfaccions i insatisfaccions, plaer i dolor, bellesa i roïndat, aigua clara i pus infecte, però la civilització contemporània, des de l’enginyeria i la medicina fins a la publicitat o l’esport, s’han entestat a segregar i volatilitzar d’un plomall la part negativa, la creu que està darrere de totes les coses, el revers.

Però el pretesament volatilitzat se sublima després en gotes d’un líquid muriàtic que ens va corroint la vida cada cop amb més virulència, començant per les entranyes. És el camí de la desertificació que recorre la tècnica, i el pessimisme de Ceronetti, la seva manera de plantejar-se les coses, és escodrinyar sense embuts el mal, el dolor, l’estupidesa i el brut.

Fustigador habitual de les misèries de l’home modern a les ciutats i camps que ha anat progressivament envilint, Ceronetti furga en les llagues d’aquesta ferida, un pensador per qui l’home és la malaltia més gran i el seu rostre mostra avui clarament la més terrible lletjor, però un pensador que, això no obstant, no sap “de quins pous li ve, encara, tanta passió humana”.

En el tremend dèficit d’espiritualitat que pateix avui la vida de l’home radiquen per a Ceronetti tots els mals, i la recerca d’aquesta espiritualitat perduda, entre les dues polaritats així restablertes, més enllà de l’espectacle segregador i escamotejador de la tècnica, és el viatge a què està emplaçat l’home. De fet, en uns moments en què les claredats s’han fet tan fosques, en què els progressismes s’han tornat tan deletèriament reaccionaris i els polítics (especialment si són nacionalistes) no donen a ser més que mers imbècils, qui sap quina cullerada no els cap jugar a certes obscuritats, a certs tipus de reaccionaris i moralistes.

A part d’això, els temes de Ceronetti són dels més constrenyedors del pensament contemporani: els mals del progrés, el domini de la tècnica, la lluita contra el temps o l’esvaniment del jo, coses sobre les quals nosaltres, habitants del desert tècnic, potser ja només podem teoritzar.

Text: Antoni Abelló

Comentaris a info@agoraaltasegarra.cat

 

ceronetti

ceronetti1