Recomenacions agrícoles per les eleccions

Para los que nos acercamos a los sesenta y somos más de pueblo que el cornezuelo del centeno, y a mucha honra, siempre recordaremos que el final de la magra cosecha coincidía con la tarea de la bielda. El momento clave donde se separaba la paja del grano y se recolectaba el fruto cuando las tardes de agosto comenzaban a menguar. La bielda manual requería de una exquisita técnica basada en lanzar al aire, con mimo y ritmo, la paja y el grano para que la ligera brisa permitiera separar lo uno de lo otro.
Tanta o más técnica, pero ésta ligeramente industrial, se requería cuando a finales de los cincuenta los labradores más pudientes accedieron al lujo de la beldadora mecánica movida por el motor de dos tiempos. En el norte de Castilla el monopolio correspondía a un fabricante, relativamente cercano de Vitoria, Ajuria. No recuerdo si Solà, pioneros en maquinaria de Calaf, aunque especializados en sembradoras, llegaron a fabricar aquel mágico instrumento que con, relativamente poco esfuerzo, obraba el milagro de separar el tamo del cereal.
Los chavales de la época, arremolinados alrededor de aquel aparatoso instrumento, observábamos con pasmo, no exento de admiración, como el agostero, con un cunacho, llenaba la tolva, mientras el traqueteo de la mezcla de lata y madera que la polea del motor Campeón ejercía sobre el armatoste terminaba por expulsar la cebada por debajo del vientre abombado del ventilador, donde con cariño se hacía un montoncito a mano, con el escaso grano que paría la máquina. Por la parte trasera, en cambio, salía tanto que el montón de broza, paja y relleno inútil había que quitarlo, cada dos por tres, a gariadas.
Las beldadoras desaparecieron de las eras hace decenios, aunque como metáfora en este tiempo de campaña y elecciones no tienen precio. Siempre ha sido así, pero en este 20-D que nos martiriza con tanta palabrería insustancial, tan rebosante de promesas hueras, con más razón si cabe. Los debates electorales, los mítines, los panfletos que se reparten por los buzones son anodinos y triviales haciendo que la parva fútil y vacía oculte el poco grano, a mimarlo con sumo cariño, que se desprenderá de la bielda en menos de 15 días.
El secreto está en las cribas. Mi abuelo, que pasó el verano del 36 escondido en los robledales para ocultarse de la cuadrillas falangistas, y nunca oyó hablar de Bob Geldof (“no creas a los políticos, no importa quien pronuncie el discurso, son todo mentiras y esto incluye a las estrellas de rock que hacen discursos políticos”), se habría vuelto a perder en el monte, esperando tiempos mejores. Cualquier cosa antes que seguir los debates inanes del jefe de gobierno sentado en un sofá, una vez más la intermediación de la pantalla de plasma; presuntos líderes de la oposición alabando repúblicas bananeras o guaperas sosias de Kennedy promoviendo despidos más baratos.
Mi abuelo en esto de la bielda era bastante radical -a diferencia de mi padre que ponía la cribas con agujeros más grandes para pasar en diferentes etapas hasta las cribas con agujeros más pequeños- e iba, literalmente, al grano. Empezaba directamente con las cribas más cerradas, aquellas que tenían los huecos tan estrechos que, a duras penas, permitían pasar los granos alargados de la avena. ¡Cuánto menos de la paja, las granzas o cualquier otra brizna! Así que a mi padre terminaban por colársele en la cosecha de trigo no pocas brozas. A mi abuelo ni una.
Es tiempo de cribado. Seremos indulgentes y estultos, no vale quejarse el 21-D, si dejamos pasar tanta paja, como nos prometen y con la que nos quieren engatusar, entre el escasísimo grano de esta cosecha. Mi criba, siguiendo los buenos consejos del abuelo, sólo tiene cuatro agujericos: educación, empleo, sanidad y fiscalidad. Y un tamiz insobornable: el de los hechos. Para que pase el poco fruto después de marearnos con tantas vueltas en la trilla. Lo demás: a tomar por el viento.

Text: Ignacio Cóbreces

ajuria

 

aventadoras1

Peter Pan, un excel.lent mite modern

Em veig en una de les fotografies de la infància llegint un d’aquells meravellosos contes encunyats: és Peter Pan. Un personatge a qui, després, quan creia que a la seva casa s’hi arribava pel tronc foradat dels castanys, vaig relacionar amb Crispín, escuder del capità Trueno, amb la figura jacent del Donzell de Sigüenza, que, tramada de boira grisa i garsa, apareixia en els meus llibres escolars. Després he vist aguaits, reflexes, del nen que es negà a créixer en els protagonistes de A l’est de l’Edèn,

El guardià entre el sègol, en, per descomptat, Òskar, de El timbal de llauna, en el jove d’Així que passin cinc anys… i més estranya, subreptíciament i misteriosament, en Rimbaud. ¿I no és l’enigmàtic somriure de la Gioconda la que pogués aflorar al rostre de Peter, velant les seves dents de llet? ¿o és potser la què reté a les comissures el petó de la senyora Darling?

Amb Alícia i el Petit Príncep, que de vegades se’n va a contemplar el crepuscle i deixa el seu lloc a Gulliver, que també amb freqüència parteix de viatge i cedeix el seu lloc a la Bella Dorment o, inclús, a Alfanhuí, per a mi Peter Pan constitueix un triangle, no equilàter (ja que llavors podria sorgir al seu centre l’inquietant ull del déu de la literatura, vigilant sempre de la no correcta, inadeqüada, per la literatura infantil), ni tampoc isòsceles (¿quins dos d’ells són iguals?), però sí escalè.

El Duke of York’s Theatre acollí, un 27 de desembre de 1904, l’estrena londinenca de Peter Pan, or the boy who woundt grow up, però com a text teatral no s’edità fins al 1928, encara que abans, el 1906, ja havia aparegut Peter Pan als jardins de Kensington. Des d’aleshores el nen etern ha crescut, sí, i molt: com a mite. Sobretot aquests últims temps en què la societat imposa la joventut com a valor. Però l’enorme riquesa simbòlica, profunda, complexa, inassequible, d’aquest conte cruel vola molt per sobre o s’enfonsa molt per sota –arrels i ales –de la feble versió de Disney o de la fallida Hook, de Spielberg.

És el príncep de l’illa, que pren el seu nom del déu grec dels boscos, tocador de la siringa (Peter, la flauta), encantador de nimfes i que proporciona vida eterna, un temps detingut que per a si mateix volgués Proust, que no es revela en aquestes mirades: i es rebel·la.

És egoista i egotista. Fa de l’oblit el seu talismà, ja que sense ell l’atraparia la nostàlgia. I seria la seva fi. Actua sense consciència de culpa, sense remordiment, i viu el deseiximent per a impedir que res ni ningú pugui ferir-lo. No hi ha dolor, però, a canvi, s’imposa el més alt impost: la soledat. Fins a la seva ombra fuig. Pan no pesa. Vola. I vol i cos es nodreixen d’imaginació. No fou abandonat com els Nens Perduts, fugí de casa quan escoltà els seus pares comentar què fos a l’esdevenir adult.

La mare és la primera i primordial onda concèntrica de les figures femenines: Trigrídia, Campaneta, Wendy. Totes, la reina dels Picans, que allunya els seus pretendents amb una destral; la gelosa fada que beu el verí destinat a ell; la maternal nena que sol·licita, i no obté mai, un petó, enamorades, d’una manera o d’una altra, del seductor i indiferent, del fascinant i oblidadís heroi.

Mes Peter Pan no permet que el toquin. El petó serà un didal. Perquè la sexualitat a Neverland és tan evanescent com una sanefa de Bécquer. Allà, les fades malves són nois, noies les blanques i d’altres colors les quines s’ignora què; Smee, el contramestre, cus a màquina, inclús l’extravagant Capità Garfi, aquest dandi solitari entre incultes, que anhela un holocaust infantil, vol a Wendy només com a mare. Aquest, a més, és simbòlicament perseguit pel Temps: Peter llençà un braç del corsari a un cocodril i tant gaudí amb l’àpat que el fustiga per tal de prosseguir, però com que també s’empassà un rellotge, el tic-tac ressona a les seves entranyes i avisa del terrible aguait.

Quan les agulles s’aturin, Garfi ja no podrà advertir la seva presència i morirà. L’hi haurà arribat el Temps.
Humor, ironia, encanteri, velen amb astúcia uns textos que fiblen la cèl·lula social. Deliciosament perversos, infinitament pertorbadors. No endebades el senyor Darling veu en Peter Pan el dimoni. Tant? Un àngel rebel, sí. En passejar, més d’una vegada he pensat, si a la nit, buits els camins, amb titil·lar d’estels com a morse, les estàtues dels arbres, i als jardins de Kensington, la de l’Intocat, no conversaran entre ells sobre els borrosos límits de l’Infern i del Paradís.

Text: Antoni Abelló

 

peterpan

peterpan1

No estem en campanya a l’Ajuntament

En llegir aquest títol alguns pensaran. “Com que no estem en campanya”, doncs, el pròxim dia 20 de Desembre estem convocats de nou a unes eleccions generals, sembla, molt importants per Espanya i també per Catalunya.-

I a més sembla que darrerament, un té la sensació d’estar-ho permanentment, doncs aquest any aquestes seran les terceres a les que estem convocats.
Però aquest títol volia expressar el sentiment que m’ha quedat després d’assistir al darrer Ple municipal i és el que voldria dir als nostres representants a l’Ajuntament de Calaf.

Tots sabem que en campanya se solen treure els draps bruts de les altres formacions i que moltes vegades si un diu blanc, l’altre ha de dir negre només per diferenciar-se, doncs a vegades no són tan importants les diferències en els programes dels partits en política local. Però ara, després de mig any, penso que podem exigir als nostres representants que aixequin la perspectiva i mirin en sentit comú pel bé de la població.

Llegir correctament els resultats d’unes eleccions és el que costa més a les formacions polítiques doncs totes intenten portar l’aigua al seu molí, però a Calaf sembla clar que amb el resultat que recordem va ser de

JUNTS PER CALAF 687 VOTS 5 REGIDORS
GIC 424 VOTS 3 REGIDORS i
CIU 353 VOTS 3 REGIDORS.

   el poble va enviar CIU a l’oposició, puix venia d’una majoria absoluta i a JUNTS PER CALAF l’obligació de formar Govern i al GIC la responsabilitat d’ajudar a fer-ho amb els acords o pactes que es poguessin establir de forma transparent
   JUNTS PER CALAF en la campanya va dir per activa i per passiva que no pactaria amb ningú i que si es donessin els resultats que hi ha hagut intentaria governar en solitari, establint pactes puntuals amb les altres dues formacions segons el tema a tractar.

El resultat del Ple em fa pensar que estem molt lluny del desig de JUNTS PER CALAF, puix l’eina més important per desenvolupar una acció de govern, que és el Pressupost, no va ser aprovat per 6 vots en contra i 5 a favor de l’equip de Govern.

I estan molt lluny de poder governar en solitari, sense que es perjudiqui el poble, doncs per posar un exemple, el GIC, va votar en contra, fins i tot, en el calendari del contribuent, un tema completament tècnic.

Vull recordar, ja que potser molta gent no ho sap, i sobretot gent jove que no havia nascut encara, que aquesta situació ja es va donar en les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979, on va ser elegit Alcalde el Sr. Pere Soriguera Bubet, on la seva formació els I.I.(Independents Independents) varen obtenir 5 Regidors i les altres 2 formacions que es presentaven, 3 Regidors cadascuna, amb uns resultats bastant semblants als actuals. Els Independents Independents varen obtenir 747 vots, els altres Independents “ Calafins per Calaf” encapçalats per Martí Sarret Simó, 516 vots i darrerament el Grup de CIU, encapçalat pel Sr. Ramon Ribalta Llobet 426 vots.

No es poden comparar dues situacions com aquestes, puix eren uns altres temps i sortíem d’una dictadura que afavoria els pactes i el diàleg i així recordo que es va fer. Hi havia carteres que eren compartides per un membre de cada formació i tot i els diferents punts de vista i l’escassetat econòmica del moment, els pactes varen arribar per aprovar per exemple les primeres Normes subsidiàries de Planejament, que són la Base de l’actual POUM.

Actualment hi ha molts Ajuntaments on la llista més votada governa en minoria i tenim com a exemple més complex l’actual Ajuntament de Barcelona amb diversitat de grups que comporta un innegable esforç negociador i un diàleg permanent.

Espero com a vilatà que el seny dels nostres representants comporti l’obertura d’aquest diàleg, més i tot si un dels punts del programa de JUNTS PER CALAF, era aprovar el Reglament de Participació ciutadana, que sembla pel que diuen, també està bloquejat pel GIC i CIU.
En aquesta situació cal generositat, pensar que ja “NO ESTEM EN CAMPANYA” i penso que el poble premiarà els que apostin per aquest DIÀLEG IMPRESCINDIBLE.

Text: Jordi Mas

Us convidem a comentar aquesta noticia a la nostra pàgina de Facebook

ajuntamentcalaf

L’alcadesssa Maria Antònia Trullàs entrega el càrrec a Jordi Badia

El reconeixement diplomàtic de Catalunya

Ara que es parla tant de la sobirania de Catalunya com Estat independent, potser ha arribat el moment de veure des de fora qui reconeixeria aquest nou país entre els 193 membres de les Nacions Unides. Tenint mala sort ens podria succeir com la República Turca del Nord de Xipre, que només és reconeguda, recolzada i mantinguda per Turquia, el veí que va envair la tercera part septentrional de l’illa mediterrània l’any 1975.

Una declaració d’independència unilateral d’un territori no té cap valor efectiu mentre no sigui reconeguda per Nacions Unides, que és l’organisme dipositari de la legislació internacional i encarregat d’establir-la i de determinar que territoris tenen dret a la seva plena sobirania. Mentre l’ONU no ho accepti com una entitat sobirana —el terme Estat, nació o país té diferents interpretacions—, les credencials d’un país autoproclamat independent no són acceptades per la comunitat internacional —més enllà dels països que circumstancialment hagin anticipat el seu reconeixement—ni els seus plantejaments seran tinguts en compte per cap organisme supranacional, excepte, potser per l’Organització Mundial de la Salut.

Aquest és el cas dels últims territoris autoproclamat independents, com Transnístria, separat de Moldàvia, Ossètia del Sud i Abjasia, de Geòrgia, i la República Turca del Nord de Xipre, de la República de Xipre, els habitants de la qual solament es poden moure’s pel món amb passaports prestats per altres nacions —en el cas dels tres primers, de Rússia, i el quart, de Turquia—, realitzar operacions econòmiques recorrent a complicades i costosos tràmits burocràtics, ni participar amb dret propi en sessions d’òrgans supranacionals de decisió. Fa poques setmanes que, per exemple, Kosovo va ser rebutjat com a membre de la UNESCO malgrat el suport nord-americà a la seva candidatura, malgrat que tenia el suport de 92 països, incloent-hi els EUA. Entre els vots en contra estava el d’Espanya, que amb tota seguretat per evitar creat un precedent negatiu de cara a Catalunya.

Aquí a casa nostra, Kosovo ha sigut citat sovint com a exemple d’un Estat que va declarar la independència unilateral de Sèrbia, el febrer de 2008, però aquesta exprovíncia iugoslava és un mal exemple a Catalunya i arreu del món. És considerat com un “Estat fallit”, governat per una colla de mafiosos, a on la majoria de la població només pensa a emigrar a Europa Occidental o les Amèriques. Des de finals de l’any passat més de 100.000 kosovars han fugit del país. És cert que tenen l’euro com a mitjà de pagament, però el banc central no té accés a les facilitats de crèdit del Banc Central Europeu ni a cap dels avantatges de la política monetària europea.

Hem escoltat també que Catalunya té el dret d’autodeterminació, però veiem que diu la Carta de Nacions Unides:
“Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. Per virtut d’aquest dret ells poden determinar lliurement el seu estatus polític i lliurement buscar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural., diu la Carta de l’ONU”, però aquest organisme internacional ja ha deixat ben clar que el dret d’autodeterminació es refereix avui a colònies o pobles a on els drets humans són violats de manera brutal.

A fi de comptes, potser és millor tenir relacions diplomàtiques amb menys països. Així sortiran més barates les despeses de representacions diplomàtiques al estranger en cas de materializar-se la sobirania catalana.

Text: Ramon Santaulària

Comentàris a info@agoraaltasegarra.cat

 

onu

onu1

De la raça espanyola, catalana i d’altres

En 1941, un tal Jaime de Andrade escribe un guión que se convertirá en la película “Raza” para mostrar el espíritu abnegado y valeroso, indómito e invencible, del español auténtico y racial. El tal Jaime de Andrade no era otro que el Generalísimo y Excelentísimo Francisco Franco Bahamonde, amén de dictador. En la actualidad, la palabra raza posee un sentido generalmente peyorativo y se ha sustituido por otras palabras menos malsonantes o políticamente más correctas como nacionalidad, identidad cultural, región. Y sí, también Estado.

Hace menos de un cuarto de siglo, hablar de raza parecía lo más normal del mundo. De la española, de la vasca, de la cobriza y de la amarilla. Al menos estas dos últimas, además de la negra y la caucásica, aparecían con dibujos coloreados en mi Enciclopedia Álvarez, a medidos de los sesenta. Incluso se hablaba de la raza catalana.

Es cierto que era una corriente de pensamiento en Cataluña de los locos años veinte, a medias política, a medias antropológica, relativamente marginal. Aunque no tanto si se considera que Pere Màrtir Rossell i Vilar (1883-1933) llegó a ser diputado por Esquerra Republicana en el primer Parlamento de Cataluña en 1931. En realidad Pere Màrtir, olotino, era un veterinario de prestigio, llegó a ser director del Zoo de Barcelona, lo que no le impidió publicar un sesudo y metódico estudio de trescientas y pico páginas denominado “La Raça”. Incluso tiene una versión en francés.

El título suena tan mal que algunos lo explican diciendo que “Pere Màrtir Rossell i Vilar parla sobre el concepte de “raça” i dedica un capítol a “la raça catalana”, entesa no tant com a trets físics sinó de mentalitat”. Algo muy discutible cuando ya en el prólogo se afirma que «La raza puede constituir un valor indefectible, para reunir la universalidad causal y ser aplicable a todos los asuntos humanos.» y también: “El principio racial enseña que las ideas a las que se han atribuido los cambios políticos han sido meros accidentes, y que la causa trascendental es la raza.»

Aun considerando los disparates de Don Sabino, de Don Pere y del Caudillo como dislates estrambóticos de una época trasnochada, bien que ligeramente inquietante por su proyección en el estado actual de la cosa política, me pregunto si no está aplicándose “cum grano salis” a una cierta ideología subyacente, a veces muy superficial, en el sentido no de ligera, sino que aflora con relativa facilidad, a todo lo que sea cultural, político, ¿racial? usada como artificio para excluir a quien no es de la propia tribu, aldea, pueblo, comarca, región, autonomía y, por supuesto Estado. Verbigracia, las noticias de todos los días.

Aprovechando que el Fluviá pasa por Olot, termino apuntando que lo de “cum grano salis” fue mencionado, por primera vez en la Historia Naturalis de Plinio el Viejo. Y lo cita en la descripción de una receta como antídoto contra venenos, que fue encontrada por Pompeyo el Grande tras su victoria en 63 a. C. sobre el también Grande Mitrídates VI, entre los papeles personales del monarca, escrita de su propia mano. La receta, que tomada en ayunas protegía durante ese día contra cualquier veneno, consistía en dos nueces secas, dos higos y 20 hojas de ruda, a lo que debía añadirse “un grano de sal”.

No sé si las nueces secas y los dos higos tendrían mucho efecto, pero seguro que el grano de sal, esto es, el sentido común español, el afamado seny catalán y como quiera que se diga en vasco lo de “cum grano salis” no vendría mal como antídoto a todos los nacionalismos. A todos y de cualquier pelaje.
Y de postre, viajar. Mark Twain dixit: “Viajar es mortal para los prejuicios, el fanatismo y la estrechez de miras”. Así pues, muchos podrían recuperar su sano juicio con una receta tan fácil como económica: un par de higos y Ryan Air.

Text: Ignacio Cóbreces

Comentaris a info@agoraaltasegarra.cat

rosell

L’autor Pere Màrtir Rossell i Vilar

raça1