Entre els negres i els afrikàners…i els catalans

Notícies

Entre els negres i els afrikàners…i els catalans

L’independentisme català s’ha comparat en els últims temps amb els moviments de Gandhi i els alliberaments africans, amb el sionisme que difícilment hagués triomfat sense el carreró sense sortida (o amb una sola eixida, que diem a Castelló) a què va abocar als jueus europeus l’Holocaust i amb els indis natius del que ara són els Estats Units.

Per això, sense saber-ho cert, no em costa suposar que l’Assemblea Nacional Catalana va triar el nom amb la vista posada fora, perquè els mitjans internacionals se’n recordaren, cada vegada que en parlaven, de l’ANC original, l’African National Congrés sud-africà que va liderar Mandela i va alliberar els negres sud-africans del règim racista de l’apartheid.

És molt atractiu identificar-se amb els oprimits del món, com els joves de classe mitjana del 15-M que a les vesprades feien la revolució a la Puerta del Sol s’identificaven amb els de les revolucions àrabs que s’hi jugaven la vida a Egipte o Tunísia. Però a Sud-àfrica hi ha un problema: que la fatxa dels patriotes catalans, més llestos, més alts, rics i cultes i més francesos que els cabrers espanyols -ja ho va dir Junqueras i ens ho recorda cada dia TV3, des de les sèries al temps i els informatius-, s’assembla més a la dels afrikàners que a la dels negres.

Els afrikàners són gent orgullosa del que fa i el que parla, que es veu a ella mateixa digna d’estar entre les millors nacions de la Terra i que hi estaria millor si poguera governar-se. Això ho saben tots els independentistes que s’hagen parat a pensar, però no poden acceptar-ho els que volen revolució a més d’un Estat nou, i tampoc és fàcil per al progressisme, com a mínim estètic, que ocupa la centralitat catalanista.

També ho sap la dreta desacomplexada que es mira en Israel i els Estats Units, que més creix com més factible pareix el somni de separar-se d’Espanya. I els més valents, o els que tenen més ganes de gresca, la cel·lebren, la ressemblança amb els afrikàners. Qualsevol pas per agermanar-se serà ben rebut ací baix, perquè els afrikàners busquen socis i socis que els legitimen i els donen l’aparença de minoria oprimida, ara que ja no manen a la política i viuen, generalment molt bé, sota un govern sovint hostil.

Els nacionalistes catalans treballen molt bé el disseny, i els afrikàners en necessiten molt per a deixar de ser eixe poble antic i cabut que deu ser dels menys simpàtics per al món. El paral·lel sud-africà té una altra complicació per a l’independentisme català. Sud-àfrica té blancs, negres, indis, mulats amb sang asiàtica que parlen afrikaans. Idiomes diferents que no s’entenen i no s’aprenen només parant l’orella. La gent és tan diferent a aquest país que fa un poc de vergonya contar que algú demana una frontera perquè parla un altre dialecte del llatí. I què tots som blancs, europeus i catòlics i no hi ha manera de viure junts.

Text: Marcel Gascón, periodista castellonenc resident a Sud-àfrica

Comentaris a info@agoraaltasegarra.cat

sudafrica

sudafrica1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *